Cultura

Obituari

El restaurador de Miquel Àngel

Colalucci va fer diverses visites al MNAC per conèixer amb profunditat les seves pintures murals

El món de l’art està de dol. El 28 de març, Gianluigi Colalucci ens va deixar a la Ciutat Eterna, als 92 anys. Va afrontar la tasca magna de dirigir la restauració de les pintures murals de la Capella Sixtina, que el va fer mereixedor de ser considerat mundialment com el gran restaurador del segle XX. Els treballs van començar el 1980 i es van perllongar 14 anys. Els inicià amb els frescos de la volta i els culminà amb el Judici Final. Les pintures van tornar a lluir la brillantor i la paleta de colors amb les degradacions com feia segles que no ho feien; des del Renaixement que era desconeguda.

El primer contacte que vaig tenir amb Colalucci va ser a principis del 1989, quan el Museu d’Art de Catalunya, l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va organitzar una trobada internacional d’experts en restauració de pintura mural per avaluar l’estat de conservació dels absis romànics per al seu futur trasllat. Jo formava part del grup de treball que va elaborar els informes previs i que va exposar els resultats en aquesta comissió en què Colalucci n’era un dels convidats. Llavors vaig mostrar-li el meu interès per poder realitzar una experiència laboral a Itàlia. Em va semblar una persona molt afable i amb bonhomia, i no em vaig equivocar. Al cap d’uns mesos, em va proposar anar a Pàdua a restaurar les pintures murals a fresc del segle XVI de l’Oratorio di San Rocco. Em vaig oferir gratis et amore perquè considerava que seria únic formar part del seu equip i estar a prop seu. Em va dir que tothom que treballava sota la seva direcció cobrava, més o menys. La jornada laboral que fèiem era de sis dies, i els dissabtes comptàvem amb la seva presència, perquè la resta de la setmana estava immers amb els frescos de Miquel Àngel. Tots l’esperàvem! Quan ell parlava, es feia el silenci. Tothom l’escoltava. No només ha estat un gran restaurador sinó que era un pou de ciència i un gran comunicador.

Poc m’imaginava que l’experiència s’allargaria a Roma, fins al 1991. Sempre vaig estar sota la direcció de la restauradora Daniela Bartoletti, la seva mà dreta quan ell era al Vaticà. Vam treballar en les pintures murals a fresc del 1500 de la Loggia di Giulio II a Castel Sant’Angelo; en les pintures murals a tempera que representen l’Apoteosi di Santa Brigida, d’inicis del 1700, de l’italià Biagio Puccini, de la cúpula de l’església di Santa Brigida, a plaça Farnese; i en les pintures murals a fresc i les pintures a l’oli sobre pissarra de la Capella Cesi de la Basílica de Santa Maria Maggiore. 

Encuriosida, vaig preguntar-li per què la seva empresa portava com a capçalera el nom de la figura bíblica d’Eleazar (ELEAZAR. Consorzio per il Restauro e la Conservazione dei Beni Culturali). Em va confessar que per tenir la certesa que la restauració de la Capella Sixtina era fiable va fer provatures, el 1980, a la lluneta d’Eleazar i Nathan, bruta en extrem de sutge i de cola, fins al punt que no es distingien els colors de les carnacions ni dels cabells dels personatges. Després de la neteja, va descobrir la cabellera rossa d’Eleazar, pintada amb traços lliures i voladissos, de colors ocres i grocs. Ho va veure com un senyal premonitori que li indicà el camí a seguir. Era un home supersticiós, malgrat tota la seva saviesa i temprança. 

Recordo amb tendresa una anècdota que em va passar l’estiu del 1990, quan ja feia gairebé un any que formava part del seu equip. Aquell agost no es treballava i vaig aprofitar per anar un parell de mesos amb l’empresa R.O.M.A. Consorzio. Restauro Opere e Manufatti Artistici & Antonio Forcellino a intervenir en el relleu del fris de l’Arco di Traiano, del segle II dC, a Benevent. Quan a la tornada li vaig explicar a Colalucci què havia fet, i sobretot amb qui, va ser tot d’una un terrabastall per a mi. Forcellino, em digué, era el seu “enemic”. Em parlava amb una veu pausada i dolça i amb un somriure complaent que denotava estimació. Sabia dir les coses amb una serenitat immensa. I tenia un ampli sentit de l’humor i tot sovint bromejava. Era evident que jo desconeixia la relació entre ells. Es comunicaven a través de la premsa, es feien intercanvis de poemes satírics, amb ironia, en la més vella tradició romana. Tenien una rivalitat amb un nivell intel·lectual molt potent. Però Colalucci col·laborava amb tothom qui li ho demanava. El propi Forcellino esmenta que per a la seva biografia de Miquel Àngel va demanar-li informació i que per a sorpresa seva li va explicar tot el que sabia sobre la seva tècnica, cosa que mai li havia passat, que un erudit li fes tals revelacions. 

Amb Colalucci vam establir un lligam no només professional sinó també afectiu. Quan vaig tornar a Barcelona, el va motivar la meva oportunitat d’entrar a treballar al MNAC, el novembre del 1991. Al llarg dels anys, ens vam anar veient de forma intermitent, però no vam perdre mai el contacte. Les vegades que jo anava a passar uns dies a Roma, sempre que ell podia quedàvem per sopar o per dinar amb els respectius. Com a bon romà, li agradava la cuina tradicional de la seva ciutat. Una de les darreres vegades vam anar a una trattoria, al barri de Prati, a la part del darrere del Vaticà, una zona poc visitada pels turistes. Portàvem embolicat un llibre que havíem comprat. Ens va demanar si podia saber quin llibre era. Quan li vaig mostrar i va llegir Terre d’Italia, de Cesare Brandi, se li va il·luminar la cara. Brandi havia estat el seu mestre i ell n’era un fidel continuador. Colalucci es va impregnar dels ensenyaments d’aquest gran teòric que va representar un canvi radical del paradigma de la restauració, que fins llavors es considerava una professió merament manual o artesanal. Al discurs que va fer quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1995, el va evocar així: “El pensament brandià rebutja el concepte interpretatiu i reconstructiu que ha caracteritzat especialment les restauracions vuitcentistes, mentre que advoca pel concepte filològic, que, a través de la recuperació del text pictòric original, en permet una correcta relectura. L’actuació operativa en aquest plantejament metodològic implica estudis i investigacions molt profundes sobre la matèria que constitueix l’obra i per aquesta raó la investigació científica representa avui en aquest sector un paper de fonamental importància. He volgut referir-me molt breument a la teoria de la restauració de Cesare Brandi per tal de subratllar que la recent restauració dels frescos de Miquel Àngel de la Capella Sixtina s’ha efectuat d’acord amb un rigorós i àmpliament consensuat plantejament del mètode i no pas, com alguns s’obstinen a creure, segons capritx i arbitri personal.”

Una de les idees que va tenir des del principi, i que va portar a la pràctica, era que mentre duressin els treballs de la Capella Sixtina s’havia d’ensenyar al món com aquests anaven avançant. Per aconseguir finançament, els museus vaticans van firmar un contracte d’exclusivitat de les imatges amb la cadena de televisió privada japonesa Nippo Televisions Network Corporation (NTNC). Es va establir un dia de visites adreçat principalment a la gent del món de l’art. Pujar dalt de la bastida i contemplar a distància curta els frescos de Miquel Àngel va ser per a mi un record inoblidable. Vaig tenir davant meu les pintures i a “Gianluigi Buonarroti”: mentre Colalucci parlava, i com si tingués agafat un pinzell, realitzava una coreografia miquelangesca. Coneixedor de la seva tècnica, sabia cada un dels moviments que havia fet per decorar els murs, i els repetia.

El 2015, va publicar Io e Miquelangelo. Em va comentar que quan s’estaven restaurant els frescos, i així ho recull en el llibre, no va voler posar un cartell a sota la bastida que digués “tancat per restauració”. La bastida proveïda de rodes s’anava desplaçant, de manera que fins i tot des de baix la gent va tenir l’oportunitat de contemplar parcialment les pintures de la volta. 

El 1991, va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Nova York. Va viatjar per tot el món i no es va cansar mai d’explicar la seva experiència professional. El novembre del 1990, va venir a Barcelona a una visita tècnica de les pintures murals que presideixen els dos vestíbuls de La Pedrera, juntament amb una comissió d’experts catalans, per avaluar-ne l’estat de conservació i per estudiar com s’hauria d’abordar la seva restauració per evitar el deteriorament i per recuperar els colors. Aquells dies jo estava a la Ciutat Comtal i el restaurador Joaquim Pradell, coneixedor de la meva trajectòria professional i de l’amistat amb Colalucci, em va convidar.

Colalucci va fer diverses visites oficials al MNAC per conèixer amb profunditat les seves col·leccions de pintura mural. Es va establir un vincle entre ell i el museu. A principis d’any del 1992, vam gaudir de la seva presència durant uns dies, per col·laborar en l’estudi dels absis i per comptar amb els seus consells. La direcció del museu li va encarregar un projecte per restaurar-los. En aquella època, ell estava intervenint els frescos de la Capella Sixtina. Al Palau Nacional, en rehabilitació, s’estaven adequant les noves sales on s’instal·larien els absis i la resta de pintura mural. Colalucci proposava fer un seguiment de la restauració, amb tècnics italians i catalans. El projecte no va prosperar.

Però sí que va anar tornant al museu. I va tenir ocasió de conèixer les pintures de la sala capitular de Sixena. Estava al cas del seu feble estat de conservació. Del litigi de la propietat entre Aragó i Catalunya se’n va mantenir sempre al marge. En principi, no tenia intenció de fer declaracions públiques. Però davant la possibilitat que un jutge dictaminés que havien de sortir del museu es va sentir amb el deure moral de dir que en desaconsellava el trasllat. El seu punt de vista sempre va ser estrictament professional i per al bé de l’obra d’art.

Trobarem a faltar Colalucci, un home gentil i cordial, d’una fortalesa interna immensa i un treballador incansable. Era proper a tothom que se li acostava i amb una simplicitat absoluta et transmetia i et posava a l’abast els seus coneixements.

*Doctora en belles arts

Restauradora del MNAC



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La meitat dels presos polítics, de permís penitenciari per celebrar Sant Jordi

Barcelona
CULTURA

Consulta totes les novetats editorials en català d’aquest Sant Jordi

GIRONA

D’Helena a Pandora

vilanova i la geltrú

Ebri Knight, oda al carrer

BARCELONA

Nadal reivindica la universalitat dels ‘Noms d’una vida’

girona
JAUME VIDAL
PERIODISTA CULTURAL

“Perviu la idea que la cultura és per a gent d’un nivell”

l’hospitalet de llobregat

El tast d’un banquet

Barcelona

La capitalitat de la sardana ganxona arrenca l’1 de maig

Txékhov reescoltat, a ‘Las canciones’

BARCELONA